I per a quan un pla B, Tito?

Ahir al Celtic Park el Barça es va topar contra un mur de formigó de proporcions mastodòntiques. No serà ni la primera ni l'última vegada aquesta temporada que els blaugrana han de fer front a un rival que renuncia completament a la pilota i que intenta treure petroli en algun contraatac o alguna jugada d'estratègia. El Celtic, un equip molt limitat tècnicament però que sap molt bé a què juga, va acabar amb la famosa flor de Tito amb una defensa numantina i una eficàcia demolidora (dos xuts, dos gols). L'estil arcaic dels escocesos, més semblant a un equip de rugbi que de futbol, no passarà a la història però és absolutament lícit i segurament l'única manera que tenien els homes de Neil Lennon de guanyar aquest Barça. Si el tècnic nord-irlandès del Celtic volia 11 herois sobre la gespa, ahir els va tenir.

La primera derrota europea de l'era Tito no és preocupant perquè la classificació per als vuitens de final de la Champions està encarrilada però si que deixa algunes incògnites per resoldre. Sense el sancionat Busquets Alex Song va actuar de migcentre defensiu, la seva posició natural, però el camerunès no va rendir al nivell exigible i fins i tot l'àrbitre li va perdonar l'expulsió. Està clar que substituir el millor del món en aquesta demarcació és una papereta molt complicat però ahir Song no va donar l'equilibri necessari al mig del camp i va demostrar que encara li queda un temps per adapatar-se al joc del Barça. També va ser molt decebedor el rendiment de Dani Alves al lateral dret. El brasiler, un cop recuperat de la lesió, va ser incapaç de crear perill  per la seva banda i va deixar clar que ara mateix Martín Montoya, que s'ha guanyat a pols la titularitat, està un pas per davant d'un jugador amb un futur incert si no recupera el seu millor nivell. I en el cas d'Alexis, ahir ho va intentar sense massa fortuna. Al xilè se li comença a acabar el temps per intentar convèncer l'afició i demostrar que és un jugador vàlid per al Barça.

Primer amb Guardiola i ara amb Vilanova, el Barça té un estil de joc reconeixible, una filosofia futbolística irrenunciable d'inspiració cruyffista que li ha donat uns resultats immillorables. Per tant, és normal que el tècnic actual no vulgui canviar gairebé ni una coma d'un futbol ofensiu i de toc que ha enamorat a tot el planeta. Però aquesta fórmula exitosa i tan estètica de jugar també es pot convertir en una trampa de cara al futur més immediat. Els entrenadors dels rivals blaugranes han tingut cada vegada més temps per estudiar a fons i contrarestar el joc d'un equip amb un guió definit i com va demostrar ahir, incapaç de variar la dinàmica si el partit es posa coll amunt.

No es pot negar que el Barça, com és habitual, va tenir una possessió molt alta de la pilota, per sobre del 80%, però de res serveix tenir l'esfèrica sinó hi ha profunditat per les bandes. Ni Pedro ni Alexis van obrir el camp i sense un extrem pur només les internades de Jordi Alba van portar una mica de llum al joc ofensiu. Amb una defensa tan tancada, els blaugrana van abusar del toc en horitzontal, van buscar combinacions impossibles pel centre i van ser incapaços de trobar una escletxa en l'atapeït mur escocès. Les poques vegades que ho van fer és veritat que es van topar amb els pals de Messi i Alexis i amb un excel·lent Forster, però justificar la derrota d'ahir només a la mala sort em sembla una lectura molt simplista. Va haver-hi una mica de mala fortuna, però al Barça li van faltar idees per derrocar la muralla cèltica.

Per això, un cop analitzat el partit d'ahir, és quan jo em pregunto si és possible per una vegada renunciar a un estil de joc i buscar altres alternatives futbolístiques per intentar guanyar. Guardiola ja ho va intentar en el seu moment amb el fitxatge d'Ibrahimovic, una aposta que no va triomfar pel xoc de dos egos molt forts (el del davanter suec i el del tècnic de Santpedor), però perquè no es pot intentar de nou. Perquè no amb un altre futbolista, com Fernando Llorente, que acaba contracte el pròxim 30 de juny i que coneix a la perfecció molts integrants del vestidor, per desencallar aquest tipus de partits? No crec que a ningú se li caiguin els anells per fer una excepeció i buscar un futbol més directe penjant alguna pilota a l'àrea si l'objectiu final és aconseguir la victòria. Ara mateix, amb aquesta plantilla tan escassa d'altura, sembla una quimera, però per a quan un pla B, Tito?

La Lliga espanyola dels estrellats

Cada temporada que passa un observa estupefacte com la Lliga espanyola de futbol s'està convertint en un campionat infumable. L'únic interès és saber a final de curs qui serà el campió: Barça o Reial Madrid. Per desgràcia, ara mateix no hi ha més alternatives (l'Atlètic de Madrid caurà pel seu propi pes, només és qüestió de temps). Els dos grans del futbol espanyol i mundial estan a anys llum de la resta d'equips i la diferència és abismal. Una tendència normal que s'ha agreujat encara més per la crisi econòmica que colpeja els clubs modestos.

Cada partit de Barça i Madrid es converteix en la crònica d'una mort anunciada pel rival de torn. Per molt esforç que hi posi, el seu destí irrevocable és encaixar una derrota de la forma més digna. Els Messi, Cristiano, Iniesta, Benzema i companyia tenen cada setmana l'oportunitat de lluir-se davant equips que pràcticament no oposen resistència. En definitiva, partits insípids, indigestos, i amb un futbol allunyat de l'excel·lència desitjada pels aficionats a l'opi del poble.

Si a tot aquest panorama s'afegeixen altres problemes com són els desorbitats preus de les entrades o els horaris imposats per les televisions, amb partits cada dia i a hores intempestives, l´únic que s'aconsegueix és veure com els estadis estan cada vegada més buits i sense ambient a les graderies. Tot al contrari que en països com Alemanya o Anglaterra, on els camps estan sempre plens i les families senceres poden anar a gaudir del futbol sense patir per com podran tornar a casa. De res serveix tenir els dos millors equips del planeta i els dos millors jugadors del món (Messi i Cristiano) si l'organització del campionat és pitjor que el d'una república bananera.

La Lliga espanyola, desgraciadament, va camí d'agafar el relleu de la Lliga escocesa i convetir-se en un campionat on els dos grans es reparteixen els títols mentre la resta tracta de sobreviure com pugui. Una Lliga sense al·licients, sense interès, en definitiva, una Lliga cada vegada pitjor. Si segons alguns experts aquesta és l'anomenada millor Lliga del món, com deu ser la pitjor? En fi, millor no saber-ho.

El Llemotges de Xavi Pascual avorreix a les ovelles

Reconec que feia temps que estava preparant amb ganes aquest post sobre el Barça de Xavi Pascual i el seu estil de joc. Després de les tres derrotes consecutives en l'inici de la temporada, primer contra el Reial Madrid a la Supercopa i després contra el Blancos de Rueda al Palau i el Bilbao a la Lliga Endesa, tenia munició de sobres per carregar amb duresa contra el tècnic blaugrana. Finalment, vaig preferir deixar uns dies de marge i no fer un anàlisi en calent per no ser titllat d'oportunista. Un cop vista l'evolució d'un equip que des de fa mesos no m'acaba de fer el pes tot i la miracolosa victòria en la passada final de la Lliga contra el Reial Madrid, crec que ha arribat l'hora de donar la meva visió sobre la crisi d'identitat que està patint la secció de bàsquet blaugrana.

No es pot negar que després d'una arrencada de curs tan lamentable només es podia esperar una millora i que aquest Barça comencés a guanyar partits. Aquest és l'objectiu prioritari de qualsevol equip, i més encara si es tracta d'un dels grans d'Europa. Però amb el que no puc estar gens d'acord és en la manera com s'estan aconsenguint aquests triomfs. Malgrat disposar d'una plantilla farcida de jugadors d'un innegable talent ofensiu com Navarro, Jasikevicius, Lorbek, Tomic, Mickeal o Marcelinho, entre d'altres, l'entrenador barcelonista ha preferit prioritzar la defensa per sobre de l'espectacle. Qualsevol forma per guanyar que no impliqui mètodes antiesportius o violents és lícita i respectable, només faltaria, però de moment, i si no canvia radicalment el panorama, el joc d'aquest Barça no enamora.

Els partits de l'equip blaugrana s'estan convertint en una autèntica tortura pels amants del bàsquet d'atac, duels amb un ritme lent i previsible, gairebé sense marge per a la improvització dels cracs i amb l'únic propòsit que el rival de torn no passi dels 50 punts. És veritat que una bona defensa és la base per sumar triomfs, però també és veritat que aquesta obsessió de Pascual en convertir-se en el nou Bozidar Maljkovic del segle XXI s'està tornant malaltissa. Ningú pot negar que el mític entrenador serbi va ser capaç de conquerir una Eurolliga al 1993 amb un equip tan limitat com el Llemotges, però d'aquí a aplicar aquest model ultradefensiu a un equip de la tradició ofensiva del Barça em sembla una autèntica aberració insuportable.

Si al final el Barça acaba guanyant algun títol, cosa que ara mateix dubto, els resultadistes tornaran a sortir sota les pedres per defensar la tasca de Pascual i s'oblidaran ràpidament de la manera per arribar a l'èxit. Però per als més romàntics d'aquest esport, com és el meu cas, no ens sorprèn que el Palau Blaugrana cada vegada estigui més buit vist el pobre espectacle que es pot gaudir. Tot el contrari que el Reial Madrid de Pablo Laso, que amb una aposta ofensiva i atractiva està enganxant de nou els aficionats blancs a la cistella després d'uns anys de clar domini barcelonista. De què servirà construir un nou Palau si el Barça continua oferint aquest joc tediós i ensopit? O Pascual rectifica immediatament o el seu Llemotges podrà continuar guanyant però seguirà avorrint a les ovelles.

El jardí de Tito

Existeix una màxima en el món del futbol que diu que quan les coses van bé és millor no tocar-les. Per aquest moitu, esperava que Tito Vilanova no tingués ahir un atac d'entrenador el dia del clàssic i es deixés els experiments per a altres ocasions menys trascendentals. Peró il·lús de mí, em vaig equivocar. Com si volgués imitar alguns dels seus il·lustres antecessors en el càrrec com per exemple Johan Cruyff, que sempre es treia un as de la màniga quan el Dream Team visitava el Bernabéu, o el mateix Pep Guardiola, capaç de sorprendre amb alguna de les seves famoses "guardiolades" en els duels contra el màxim rival, Tito va voler deixar la seva emprenta amb una aposta arriscada i valenta. La "titada" va ser col·locar Adriano d'improvisat central al costat de Mascherano i deixar a la banqueta Song, fins ara el recanvi més natural dels lesionats Piqué i Puyol tenint en compte partits precedents. Si Marc Bartra encara està massa verd i Fontàs no compta per a res, la suplència del camerunès en un duel d'aquesta trascendència demostra que Song no està preparat per jugar de central al Barça perquè si no hagués estat titular. Vist el resultat final, la provatura no va sortir del tot malament però una derrota hagués deixat en evidència una tàctica equivocada i les crítiques segurament haurien estat ferotges per culpa d'un plantejament erroni.

De moment al Barça no li poden anar millor les coses. Va líder a la Lliga amb 8 punts d'avantatge sobre el Madrid després de set jornades i també lidera amb solvència el seu grup a la Champions amb dues victòries. Tot i aquest impecable balanç, les sensacions que em va deixar ahir l'equip blaugrana no són ni molt menys per tirar coets. Durant els primers 25 minuts, el Barça va naufragar davant un Madrid amb les idees més clares i que donava  molta més sensació de perill. La pressió asfixiant de l'equip de Mourinho va dificultar la circulació ràpida de la pilota i quan el Barça no té l'esfèrica, pateix més del compte. Aprofitant l'inici dubitatiu del seu rival, els blancs es van avançar en el marcador amb un gol de Cristiano -Valdés podria haver fet alguna cosa més- i van perdonar el segon amb el xut de Benzema al pal. El 0-2 hagués deixat el partit gairebé sentenciat però quan pitjor ho estava passant el Barça, Leo Messi va sortir com sempre al rescat del seu equip. L'empat va equilibrar les forces i va revifar un Barça fins aleshores desconegut i a remolc del seu rival.

La lesió d'Alves tampoc va ser un contratemps per als blaugrana. El lateral brasiler, a anys llum del seu millor nivell i que va quedar de nou retratat en el gol de CR7, va deixar el seu lloc a un Martín Montoya que va complir amb nota i que va estar a punt de ser l'heroi inesperat de la nit. Si Alves no desperta aviat, Montoya li prendrà la cartera a l'onze titular aquesta temporada. Fins i tot si arribés una bona oferta per vendre'l no veuria amb mal ulls un traspàs perquè ara mateix no té el cap gaire centrat en el Barça i el seu fitxatge està àmpliament amortitzat.

Amb una defensa de circumstàncies, la gran virtut del Barça va ser aguantar el xàfec i arribar viu al descans. A la represa, el partit va canviar i el Madrid va començar a perdre gas contra un Barça bastant recuperat. D'estar contra les cordes, l'equip de Tito va capgirar la situació gràcies a un llançament magistral de Messi però de nou Cristiano va posar les coses en ordre amb una resposta fulminant. És cert que en l'últim quart d'hora només el Barça va arriscar en busca de la victòria, que va poder arribar en els peus de Montoya i Pedro. Però també és cert que els blancs van perdre una ocasió immillorable de guanyar al Camp Nou i reenganxar-se a la Lliga.

Malgrat el patiment inicial i la recuperació posterior, continuo pensant que el Barça de Tito té més punts que joc, depèn massa de Messi en atac i mostra una fragilitat defensiva massa preocupant. Si Cruyff deien que tenia una flor al club, de Tito es pot dir fins ara que té un jardí. Pel seu bé que el conservi, perquè la temporada encara és molt llarga.

Alexis, l'últim fiasco del mite

Des del seu privilegiat apartament de Manhattan, Pep Guardiola gaudeix amb la seva familia d'un any sabàtic. Una decisió del tot respectable que la majoria de mortals mai podriem ni arribar a somiar. Des de Nova York, la capital del món i allunyat del focus mediàtic, Guardiola veu des de la distància com el Barça del seu amic Tito Vilanova camina amb pas ferm a la Lliga. Segurament el seu joc encara no enamora i ara mateix està a anys llum de la excel·lència del seu antecessor en el càrrec. De moment, més punts que futbol per un Barça encara amb moltes coses per millorar.

A banda de l'escassetat de centrals, un mal endèmic que s'arrossega des de fa temps, i de la Messidependència golejadora, em preocupa, i molt, el pobre rendiment d'un futbolista fitxat a preu de crac i que fins ara no ha demostrat res de res amb la samarreta blaugrana. Podria tractar-se de Cesc Fàbregas, aquell noi d'Arenys que de ben jove va preferir trair el Barça per fer carrera a l'Arsenal i tornar al cap d'uns anys gairebé suplicant la seva repatriació al Camp Nou. Però no és el cas. El jugador en qüestió és el xile Alexis Sánchez, que si el temps no ho impedeix va camí de convertir-se en l'últim fiasco del mite de Santpedor, a l'alçada de Chigrinski, Hleb i Ibrahimovic, per citar només tres exemples. Cada cop està més clar que el bo d'en Pep, per això dels fitxatges, no ha tingut gaire bon ull que diguèssim.

Després d'una primera temporada de teòrica adaptació a l'equip i a la ciutat, aquest havia de ser l'any d'Alexis. La morterada que el Barça va pagar per ell a l'Udinese l'estiu passat, 26 milions d'euros més 13 en variables, un preu d'estrella mundial, exigia un rendiment a l'alçada de les circumstàncies. Fitxat amb el cartell  de millor jugador del Calcio, Alexis havia d'aportar un perfil diferent a la resta de davanters de la plantilla. Futbolista ràpid i vertical, l'anomenat Niño Maravilla, com el coneixen al seu Xile natal, estava destinat a ser un complement ideal de Leo Messi i David Villa, amb qui havia de formar un trident de luxe. Però quan acaba de començar el segon curs com a blaugrana, el de Tocopilla continua sense demostrar totes les virtuts que el van portar al Barça.

Serà la maledicció que persegueix als jugadors que porten el 9 a la samarreta des de la marxa d'Eto'o, serà que el futbolista no és tan bo com ens havien venut, serà que la pressió que exigeix un club d'aquestes dimensions l'està superant, Alexis Sánchez no és ni de lluny un futbolista que ara mateix marqui les diferències al Barça. Tot el contrari, el xilè s'està convertint en un jugador més que prescindible i que amb la recuperació de Pedro i la irrupció de Tello sembla destinat a la banqueta. Tot i que les lesions no l'han ajudat a adquirir la continuïtat necessària, l'inici de curs del "tocopillano" està sent un fiasco. De moment encara no s'ha estrenat com a golejador en partit oficial, amb la pilota als peus no és gaire hàbil, té moltes dificulats per desbordar en l'un contra un i se'l veu accelerat en totes les seves accions sobre la gespa. I a sobre s'ha convertit en un jugador antipàtic pels rivals amb la seva mania d'anar per terra i deixant-se caure simulant faltes innexistents. En definitiva, una nulitat futbolística que no sap ben bé a què juga i que no ha demostrat ser millor que jugadors de la casa com  Bojan, Cuenca, Tello o Deulofeu, cridat a ser un dels referents del primer equip en un futur si baixa una mica els fums.

Si a tot això li afegim el seu caràcter reservat i tímid i la seva falta de comunicació amb els seus companys, alguns han confessat públicament que no l'entenen quan parla, el seu encaix al Barça sembla cada cop més difícil. Ningú pot negar que Alexis es deixa la pell en cada partit, que corre com el que més i que ho intenta de totes les maneres però amb això no n'hi ha prou per triomfar al Camp Nou. Encara té temps per capgirar la situació i demostrar que és un jugador útil de futur però la paciència s'acaba. Oi que si, Pep?

Un problema central

Les lesions de Puyol i Piqué en poc menys d'una setmana han deixat al descobert que el Barça de Tito té un problema central i sobretot, de centrals. Sense els dos teòrics titulars a ocupar l'eix de la defensa aquesta temporada i amb el clàssic del Camp Nou a tocar, els blaugrana va demostrar ahir contra l'Spartak de Moscou totes les carències defensives d'un equip mal planificat en una zona cabdal del joc si es vol lliutar per tots els títols.

La parella improvisada de centrals formada a corre-cuita per l'aclamat Mascherano i Alex Song, que va entrar en detriment de Marc Bartra, va ser ahir un autèntic desastre. Amb dos futbolistes fora de la seva ubicació natural, el Barça va mostrar una fragilitat defensiva indigne d'un conjunt que aspira a guanyar la Champions. Ni Masche ni Song van demostrar tenir la qualitat necessària per actuar en una posició tan important i de tanta responsabilitat. A l'argentí, sempre impetuós i lluitador sobre la gespa, això és un fet innegable, se li van veure totes les costures quan no té al costat un futbolista que li faci les cobertures. I encara pitjor van ser les prestacions del camerunès, un bon migcentre defensiu però un forat negre que va patir de valent davant Emenike, un autentic desconegut que es va convetir en un malson per als dos centrals del Barça. Com a mínim, sintomàtic.

Si contra un rival teòricament assequible com és l'Spartak els blaugrana van mostrar ahir totes les seves vergonyes defensives, què pot passar quan el Reial Madrid visiti el Camp Nou el pròxim 7 d'octubre amb davanters de la qualitat de CR7, Benzema, Higuaín i companyia? Si Piqué no es recupera a temps, el naufragi contra els blancs pot ser de dimensions faraòniques.

Per molt que Tito Vilanova ja va dir després del partit contra els russos que la solució està en els jugadors de casa, el tècnic blaugrana va preferir apostar per Song abans que per un central pur com Marc Bartra. Segurament el jove defensa encara estigui una mica verd per jugar amb assiduitat al primer equip però vist el panorama, seria l'hora de donar-li minuts tenint en compte que un altre futbolista que podria ocupar aquest buit, Andreu Fontàs, no compta per res.

Sense Puyol, Piqué, Muniesa (amb fitxa del primer equip i lesionat de gravetat) i Fontàs relegat a l'ostracisme, el dèficit de centrals que té ara mateix el Barça és alarmant. Només Bartra sembla la solució immediata d'un problema que ja ve de lluny. Amb el gurú Guardiola a la banqueta ja es van fitxar Chigrinski, Martín Cáceres i Henrique, tres centrals que van fracassar estrepitosament i que van suposar una escandalosa despesa de més de 45 milions d'euros. Tots aquests diners tirats directament a les escombraries es podrien haver invertit en fitxar un central de garanties com Thiago Silva, per posar un exemple. Si a aquesta lamentable planificació esportiva se li afegeixen les inversions fallides en Keirrison,  Cesc, Alexis o el repudiat Ibrahimovic, que entre els quatre sumen més de 150 milions d'euros, el Barça podria tenir una defensa d'escàndol. L'obsessió de fitxar juagdors polivalents que puguin actuar de migcentre i de central com els casos de Mascherano i Song, o reciclar Busquets han demostrat a la llarga que només serveix per tapar temporalment la ferida però no per aturar l'hemorràgia.

Amb la temporada acabada de començar, a Tito Vilanova li ha sorgit un problema de dimensions desconegudes. Està clar que Puyol necessita de forma urgent un recanvi i que Dani Alves comença a mostrar signes d'un jugador amb el cap més a fora que a dins del vestidor, un futbolista que amb Guardiola tenia els dies comptats però que Tito li ha volgut donar una última oportunitat. Si el brasiler no espavila ràpid, Martín Montoya apreta amb força per treure-li el lloc a l'onze titular.

Segurament ja no és el moment per lamentar-se i toca tirar endavant amb els recursos actuals però el Futbol Club Messi (8 gols en 4 partits) necessita reforçar el més aviat posible la defensa si no vol tirar per la borda un curs que ha iniciat amb bons resultats però amb un joc que deixa encara moltes incògnites de cara al futur més immediat.