El Llemotges de Xavi Pascual avorreix a les ovelles

Reconec que feia temps que estava preparant amb ganes aquest post sobre el Barça de Xavi Pascual i el seu estil de joc. Després de les tres derrotes consecutives en l'inici de la temporada, primer contra el Reial Madrid a la Supercopa i després contra el Blancos de Rueda al Palau i el Bilbao a la Lliga Endesa, tenia munició de sobres per carregar amb duresa contra el tècnic blaugrana. Finalment, vaig preferir deixar uns dies de marge i no fer un anàlisi en calent per no ser titllat d'oportunista. Un cop vista l'evolució d'un equip que des de fa mesos no m'acaba de fer el pes tot i la miracolosa victòria en la passada final de la Lliga contra el Reial Madrid, crec que ha arribat l'hora de donar la meva visió sobre la crisi d'identitat que està patint la secció de bàsquet blaugrana.

No es pot negar que després d'una arrencada de curs tan lamentable només es podia esperar una millora i que aquest Barça comencés a guanyar partits. Aquest és l'objectiu prioritari de qualsevol equip, i més encara si es tracta d'un dels grans d'Europa. Però amb el que no puc estar gens d'acord és en la manera com s'estan aconsenguint aquests triomfs. Malgrat disposar d'una plantilla farcida de jugadors d'un innegable talent ofensiu com Navarro, Jasikevicius, Lorbek, Tomic, Mickeal o Marcelinho, entre d'altres, l'entrenador barcelonista ha preferit prioritzar la defensa per sobre de l'espectacle. Qualsevol forma per guanyar que no impliqui mètodes antiesportius o violents és lícita i respectable, només faltaria, però de moment, i si no canvia radicalment el panorama, el joc d'aquest Barça no enamora.

Els partits de l'equip blaugrana s'estan convertint en una autèntica tortura pels amants del bàsquet d'atac, duels amb un ritme lent i previsible, gairebé sense marge per a la improvització dels cracs i amb l'únic propòsit que el rival de torn no passi dels 50 punts. És veritat que una bona defensa és la base per sumar triomfs, però també és veritat que aquesta obsessió de Pascual en convertir-se en el nou Bozidar Maljkovic del segle XXI s'està tornant malaltissa. Ningú pot negar que el mític entrenador serbi va ser capaç de conquerir una Eurolliga al 1993 amb un equip tan limitat com el Llemotges, però d'aquí a aplicar aquest model ultradefensiu a un equip de la tradició ofensiva del Barça em sembla una autèntica aberració insuportable.

Si al final el Barça acaba guanyant algun títol, cosa que ara mateix dubto, els resultadistes tornaran a sortir sota les pedres per defensar la tasca de Pascual i s'oblidaran ràpidament de la manera per arribar a l'èxit. Però per als més romàntics d'aquest esport, com és el meu cas, no ens sorprèn que el Palau Blaugrana cada vegada estigui més buit vist el pobre espectacle que es pot gaudir. Tot el contrari que el Reial Madrid de Pablo Laso, que amb una aposta ofensiva i atractiva està enganxant de nou els aficionats blancs a la cistella després d'uns anys de clar domini barcelonista. De què servirà construir un nou Palau si el Barça continua oferint aquest joc tediós i ensopit? O Pascual rectifica immediatament o el seu Llemotges podrà continuar guanyant però seguirà avorrint a les ovelles.