I per a quan un pla B, Tito?

Ahir al Celtic Park el Barça es va topar contra un mur de formigó de proporcions mastodòntiques. No serà ni la primera ni l'última vegada aquesta temporada que els blaugrana han de fer front a un rival que renuncia completament a la pilota i que intenta treure petroli en algun contraatac o alguna jugada d'estratègia. El Celtic, un equip molt limitat tècnicament però que sap molt bé a què juga, va acabar amb la famosa flor de Tito amb una defensa numantina i una eficàcia demolidora (dos xuts, dos gols). L'estil arcaic dels escocesos, més semblant a un equip de rugbi que de futbol, no passarà a la història però és absolutament lícit i segurament l'única manera que tenien els homes de Neil Lennon de guanyar aquest Barça. Si el tècnic nord-irlandès del Celtic volia 11 herois sobre la gespa, ahir els va tenir.

La primera derrota europea de l'era Tito no és preocupant perquè la classificació per als vuitens de final de la Champions està encarrilada però si que deixa algunes incògnites per resoldre. Sense el sancionat Busquets Alex Song va actuar de migcentre defensiu, la seva posició natural, però el camerunès no va rendir al nivell exigible i fins i tot l'àrbitre li va perdonar l'expulsió. Està clar que substituir el millor del món en aquesta demarcació és una papereta molt complicat però ahir Song no va donar l'equilibri necessari al mig del camp i va demostrar que encara li queda un temps per adapatar-se al joc del Barça. També va ser molt decebedor el rendiment de Dani Alves al lateral dret. El brasiler, un cop recuperat de la lesió, va ser incapaç de crear perill  per la seva banda i va deixar clar que ara mateix Martín Montoya, que s'ha guanyat a pols la titularitat, està un pas per davant d'un jugador amb un futur incert si no recupera el seu millor nivell. I en el cas d'Alexis, ahir ho va intentar sense massa fortuna. Al xilè se li comença a acabar el temps per intentar convèncer l'afició i demostrar que és un jugador vàlid per al Barça.

Primer amb Guardiola i ara amb Vilanova, el Barça té un estil de joc reconeixible, una filosofia futbolística irrenunciable d'inspiració cruyffista que li ha donat uns resultats immillorables. Per tant, és normal que el tècnic actual no vulgui canviar gairebé ni una coma d'un futbol ofensiu i de toc que ha enamorat a tot el planeta. Però aquesta fórmula exitosa i tan estètica de jugar també es pot convertir en una trampa de cara al futur més immediat. Els entrenadors dels rivals blaugranes han tingut cada vegada més temps per estudiar a fons i contrarestar el joc d'un equip amb un guió definit i com va demostrar ahir, incapaç de variar la dinàmica si el partit es posa coll amunt.

No es pot negar que el Barça, com és habitual, va tenir una possessió molt alta de la pilota, per sobre del 80%, però de res serveix tenir l'esfèrica sinó hi ha profunditat per les bandes. Ni Pedro ni Alexis van obrir el camp i sense un extrem pur només les internades de Jordi Alba van portar una mica de llum al joc ofensiu. Amb una defensa tan tancada, els blaugrana van abusar del toc en horitzontal, van buscar combinacions impossibles pel centre i van ser incapaços de trobar una escletxa en l'atapeït mur escocès. Les poques vegades que ho van fer és veritat que es van topar amb els pals de Messi i Alexis i amb un excel·lent Forster, però justificar la derrota d'ahir només a la mala sort em sembla una lectura molt simplista. Va haver-hi una mica de mala fortuna, però al Barça li van faltar idees per derrocar la muralla cèltica.

Per això, un cop analitzat el partit d'ahir, és quan jo em pregunto si és possible per una vegada renunciar a un estil de joc i buscar altres alternatives futbolístiques per intentar guanyar. Guardiola ja ho va intentar en el seu moment amb el fitxatge d'Ibrahimovic, una aposta que no va triomfar pel xoc de dos egos molt forts (el del davanter suec i el del tècnic de Santpedor), però perquè no es pot intentar de nou. Perquè no amb un altre futbolista, com Fernando Llorente, que acaba contracte el pròxim 30 de juny i que coneix a la perfecció molts integrants del vestidor, per desencallar aquest tipus de partits? No crec que a ningú se li caiguin els anells per fer una excepeció i buscar un futbol més directe penjant alguna pilota a l'àrea si l'objectiu final és aconseguir la victòria. Ara mateix, amb aquesta plantilla tan escassa d'altura, sembla una quimera, però per a quan un pla B, Tito?

La Lliga espanyola dels estrellats

Cada temporada que passa un observa estupefacte com la Lliga espanyola de futbol s'està convertint en un campionat infumable. L'únic interès és saber a final de curs qui serà el campió: Barça o Reial Madrid. Per desgràcia, ara mateix no hi ha més alternatives (l'Atlètic de Madrid caurà pel seu propi pes, només és qüestió de temps). Els dos grans del futbol espanyol i mundial estan a anys llum de la resta d'equips i la diferència és abismal. Una tendència normal que s'ha agreujat encara més per la crisi econòmica que colpeja els clubs modestos.

Cada partit de Barça i Madrid es converteix en la crònica d'una mort anunciada pel rival de torn. Per molt esforç que hi posi, el seu destí irrevocable és encaixar una derrota de la forma més digna. Els Messi, Cristiano, Iniesta, Benzema i companyia tenen cada setmana l'oportunitat de lluir-se davant equips que pràcticament no oposen resistència. En definitiva, partits insípids, indigestos, i amb un futbol allunyat de l'excel·lència desitjada pels aficionats a l'opi del poble.

Si a tot aquest panorama s'afegeixen altres problemes com són els desorbitats preus de les entrades o els horaris imposats per les televisions, amb partits cada dia i a hores intempestives, l´únic que s'aconsegueix és veure com els estadis estan cada vegada més buits i sense ambient a les graderies. Tot al contrari que en països com Alemanya o Anglaterra, on els camps estan sempre plens i les families senceres poden anar a gaudir del futbol sense patir per com podran tornar a casa. De res serveix tenir els dos millors equips del planeta i els dos millors jugadors del món (Messi i Cristiano) si l'organització del campionat és pitjor que el d'una república bananera.

La Lliga espanyola, desgraciadament, va camí d'agafar el relleu de la Lliga escocesa i convetir-se en un campionat on els dos grans es reparteixen els títols mentre la resta tracta de sobreviure com pugui. Una Lliga sense al·licients, sense interès, en definitiva, una Lliga cada vegada pitjor. Si segons alguns experts aquesta és l'anomenada millor Lliga del món, com deu ser la pitjor? En fi, millor no saber-ho.