Des del seu privilegiat apartament de Manhattan, Pep Guardiola gaudeix amb la seva familia d'un any sabàtic. Una decisió del tot respectable que la majoria de mortals mai podriem ni arribar a somiar. Des de Nova York, la capital del món i allunyat del focus mediàtic, Guardiola veu des de la distància com el Barça del seu amic Tito Vilanova camina amb pas ferm a la Lliga. Segurament el seu joc encara no enamora i ara mateix està a anys llum de la excel·lència del seu antecessor en el càrrec. De moment, més punts que futbol per un Barça encara amb moltes coses per millorar.
A banda de l'escassetat de centrals, un mal endèmic que s'arrossega des de fa temps, i de la Messidependència golejadora, em preocupa, i molt, el pobre rendiment d'un futbolista fitxat a preu de crac i que fins ara no ha demostrat res de res amb la samarreta blaugrana. Podria tractar-se de Cesc Fàbregas, aquell noi d'Arenys que de ben jove va preferir trair el Barça per fer carrera a l'Arsenal i tornar al cap d'uns anys gairebé suplicant la seva repatriació al Camp Nou. Però no és el cas. El jugador en qüestió és el xile Alexis Sánchez, que si el temps no ho impedeix va camí de convertir-se en l'últim fiasco del mite de Santpedor, a l'alçada de Chigrinski, Hleb i Ibrahimovic, per citar només tres exemples. Cada cop està més clar que el bo d'en Pep, per això dels fitxatges, no ha tingut gaire bon ull que diguèssim.
Després d'una primera temporada de teòrica adaptació a l'equip i a la ciutat, aquest havia de ser l'any d'Alexis. La morterada que el Barça va pagar per ell a l'Udinese l'estiu passat, 26 milions d'euros més 13 en variables, un preu d'estrella mundial, exigia un rendiment a l'alçada de les circumstàncies. Fitxat amb el cartell de millor jugador del Calcio, Alexis havia d'aportar un perfil diferent a la resta de davanters de la plantilla. Futbolista ràpid i vertical, l'anomenat Niño Maravilla, com el coneixen al seu Xile natal, estava destinat a ser un complement ideal de Leo Messi i David Villa, amb qui havia de formar un trident de luxe. Però quan acaba de començar el segon curs com a blaugrana, el de Tocopilla continua sense demostrar totes les virtuts que el van portar al Barça.
Serà la maledicció que persegueix als jugadors que porten el 9 a la samarreta des de la marxa d'Eto'o, serà que el futbolista no és tan bo com ens havien venut, serà que la pressió que exigeix un club d'aquestes dimensions l'està superant, Alexis Sánchez no és ni de lluny un futbolista que ara mateix marqui les diferències al Barça. Tot el contrari, el xilè s'està convertint en un jugador més que prescindible i que amb la recuperació de Pedro i la irrupció de Tello sembla destinat a la banqueta. Tot i que les lesions no l'han ajudat a adquirir la continuïtat necessària, l'inici de curs del "tocopillano" està sent un fiasco. De moment encara no s'ha estrenat com a golejador en partit oficial, amb la pilota als peus no és gaire hàbil, té moltes dificulats per desbordar en l'un contra un i se'l veu accelerat en totes les seves accions sobre la gespa. I a sobre s'ha convertit en un jugador antipàtic pels rivals amb la seva mania d'anar per terra i deixant-se caure simulant faltes innexistents. En definitiva, una nulitat futbolística que no sap ben bé a què juga i que no ha demostrat ser millor que jugadors de la casa com Bojan, Cuenca, Tello o Deulofeu, cridat a ser un dels referents del primer equip en un futur si baixa una mica els fums.
Si a tot això li afegim el seu caràcter reservat i tímid i la seva falta de comunicació amb els seus companys, alguns han confessat públicament que no l'entenen quan parla, el seu encaix al Barça sembla cada cop més difícil. Ningú pot negar que Alexis es deixa la pell en cada partit, que corre com el que més i que ho intenta de totes les maneres però amb això no n'hi ha prou per triomfar al Camp Nou. Encara té temps per capgirar la situació i demostrar que és un jugador útil de futur però la paciència s'acaba. Oi que si, Pep?
lunes, 24 de septiembre de 2012
jueves, 20 de septiembre de 2012
Un problema central
Les lesions de Puyol i Piqué en poc menys d'una setmana han deixat al descobert que el Barça de Tito té un problema central i sobretot, de centrals. Sense els dos teòrics titulars a ocupar l'eix de la defensa aquesta temporada i amb el clàssic del Camp Nou a tocar, els blaugrana va demostrar ahir contra l'Spartak de Moscou totes les carències defensives d'un equip mal planificat en una zona cabdal del joc si es vol lliutar per tots els títols.
La parella improvisada de centrals formada a corre-cuita per l'aclamat Mascherano i Alex Song, que va entrar en detriment de Marc Bartra, va ser ahir un autèntic desastre. Amb dos futbolistes fora de la seva ubicació natural, el Barça va mostrar una fragilitat defensiva indigne d'un conjunt que aspira a guanyar la Champions. Ni Masche ni Song van demostrar tenir la qualitat necessària per actuar en una posició tan important i de tanta responsabilitat. A l'argentí, sempre impetuós i lluitador sobre la gespa, això és un fet innegable, se li van veure totes les costures quan no té al costat un futbolista que li faci les cobertures. I encara pitjor van ser les prestacions del camerunès, un bon migcentre defensiu però un forat negre que va patir de valent davant Emenike, un autentic desconegut que es va convetir en un malson per als dos centrals del Barça. Com a mínim, sintomàtic.
Si contra un rival teòricament assequible com és l'Spartak els blaugrana van mostrar ahir totes les seves vergonyes defensives, què pot passar quan el Reial Madrid visiti el Camp Nou el pròxim 7 d'octubre amb davanters de la qualitat de CR7, Benzema, Higuaín i companyia? Si Piqué no es recupera a temps, el naufragi contra els blancs pot ser de dimensions faraòniques.
Per molt que Tito Vilanova ja va dir després del partit contra els russos que la solució està en els jugadors de casa, el tècnic blaugrana va preferir apostar per Song abans que per un central pur com Marc Bartra. Segurament el jove defensa encara estigui una mica verd per jugar amb assiduitat al primer equip però vist el panorama, seria l'hora de donar-li minuts tenint en compte que un altre futbolista que podria ocupar aquest buit, Andreu Fontàs, no compta per res.
Sense Puyol, Piqué, Muniesa (amb fitxa del primer equip i lesionat de gravetat) i Fontàs relegat a l'ostracisme, el dèficit de centrals que té ara mateix el Barça és alarmant. Només Bartra sembla la solució immediata d'un problema que ja ve de lluny. Amb el gurú Guardiola a la banqueta ja es van fitxar Chigrinski, Martín Cáceres i Henrique, tres centrals que van fracassar estrepitosament i que van suposar una escandalosa despesa de més de 45 milions d'euros. Tots aquests diners tirats directament a les escombraries es podrien haver invertit en fitxar un central de garanties com Thiago Silva, per posar un exemple. Si a aquesta lamentable planificació esportiva se li afegeixen les inversions fallides en Keirrison, Cesc, Alexis o el repudiat Ibrahimovic, que entre els quatre sumen més de 150 milions d'euros, el Barça podria tenir una defensa d'escàndol. L'obsessió de fitxar juagdors polivalents que puguin actuar de migcentre i de central com els casos de Mascherano i Song, o reciclar Busquets han demostrat a la llarga que només serveix per tapar temporalment la ferida però no per aturar l'hemorràgia.
Amb la temporada acabada de començar, a Tito Vilanova li ha sorgit un problema de dimensions desconegudes. Està clar que Puyol necessita de forma urgent un recanvi i que Dani Alves comença a mostrar signes d'un jugador amb el cap més a fora que a dins del vestidor, un futbolista que amb Guardiola tenia els dies comptats però que Tito li ha volgut donar una última oportunitat. Si el brasiler no espavila ràpid, Martín Montoya apreta amb força per treure-li el lloc a l'onze titular.
Segurament ja no és el moment per lamentar-se i toca tirar endavant amb els recursos actuals però el Futbol Club Messi (8 gols en 4 partits) necessita reforçar el més aviat posible la defensa si no vol tirar per la borda un curs que ha iniciat amb bons resultats però amb un joc que deixa encara moltes incògnites de cara al futur més immediat.
La parella improvisada de centrals formada a corre-cuita per l'aclamat Mascherano i Alex Song, que va entrar en detriment de Marc Bartra, va ser ahir un autèntic desastre. Amb dos futbolistes fora de la seva ubicació natural, el Barça va mostrar una fragilitat defensiva indigne d'un conjunt que aspira a guanyar la Champions. Ni Masche ni Song van demostrar tenir la qualitat necessària per actuar en una posició tan important i de tanta responsabilitat. A l'argentí, sempre impetuós i lluitador sobre la gespa, això és un fet innegable, se li van veure totes les costures quan no té al costat un futbolista que li faci les cobertures. I encara pitjor van ser les prestacions del camerunès, un bon migcentre defensiu però un forat negre que va patir de valent davant Emenike, un autentic desconegut que es va convetir en un malson per als dos centrals del Barça. Com a mínim, sintomàtic.
Si contra un rival teòricament assequible com és l'Spartak els blaugrana van mostrar ahir totes les seves vergonyes defensives, què pot passar quan el Reial Madrid visiti el Camp Nou el pròxim 7 d'octubre amb davanters de la qualitat de CR7, Benzema, Higuaín i companyia? Si Piqué no es recupera a temps, el naufragi contra els blancs pot ser de dimensions faraòniques.
Per molt que Tito Vilanova ja va dir després del partit contra els russos que la solució està en els jugadors de casa, el tècnic blaugrana va preferir apostar per Song abans que per un central pur com Marc Bartra. Segurament el jove defensa encara estigui una mica verd per jugar amb assiduitat al primer equip però vist el panorama, seria l'hora de donar-li minuts tenint en compte que un altre futbolista que podria ocupar aquest buit, Andreu Fontàs, no compta per res.
Sense Puyol, Piqué, Muniesa (amb fitxa del primer equip i lesionat de gravetat) i Fontàs relegat a l'ostracisme, el dèficit de centrals que té ara mateix el Barça és alarmant. Només Bartra sembla la solució immediata d'un problema que ja ve de lluny. Amb el gurú Guardiola a la banqueta ja es van fitxar Chigrinski, Martín Cáceres i Henrique, tres centrals que van fracassar estrepitosament i que van suposar una escandalosa despesa de més de 45 milions d'euros. Tots aquests diners tirats directament a les escombraries es podrien haver invertit en fitxar un central de garanties com Thiago Silva, per posar un exemple. Si a aquesta lamentable planificació esportiva se li afegeixen les inversions fallides en Keirrison, Cesc, Alexis o el repudiat Ibrahimovic, que entre els quatre sumen més de 150 milions d'euros, el Barça podria tenir una defensa d'escàndol. L'obsessió de fitxar juagdors polivalents que puguin actuar de migcentre i de central com els casos de Mascherano i Song, o reciclar Busquets han demostrat a la llarga que només serveix per tapar temporalment la ferida però no per aturar l'hemorràgia.
Amb la temporada acabada de començar, a Tito Vilanova li ha sorgit un problema de dimensions desconegudes. Està clar que Puyol necessita de forma urgent un recanvi i que Dani Alves comença a mostrar signes d'un jugador amb el cap més a fora que a dins del vestidor, un futbolista que amb Guardiola tenia els dies comptats però que Tito li ha volgut donar una última oportunitat. Si el brasiler no espavila ràpid, Martín Montoya apreta amb força per treure-li el lloc a l'onze titular.
Segurament ja no és el moment per lamentar-se i toca tirar endavant amb els recursos actuals però el Futbol Club Messi (8 gols en 4 partits) necessita reforçar el més aviat posible la defensa si no vol tirar per la borda un curs que ha iniciat amb bons resultats però amb un joc que deixa encara moltes incògnites de cara al futur més immediat.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)