El Llemotges de Xavi Pascual avorreix a les ovelles

Reconec que feia temps que estava preparant amb ganes aquest post sobre el Barça de Xavi Pascual i el seu estil de joc. Després de les tres derrotes consecutives en l'inici de la temporada, primer contra el Reial Madrid a la Supercopa i després contra el Blancos de Rueda al Palau i el Bilbao a la Lliga Endesa, tenia munició de sobres per carregar amb duresa contra el tècnic blaugrana. Finalment, vaig preferir deixar uns dies de marge i no fer un anàlisi en calent per no ser titllat d'oportunista. Un cop vista l'evolució d'un equip que des de fa mesos no m'acaba de fer el pes tot i la miracolosa victòria en la passada final de la Lliga contra el Reial Madrid, crec que ha arribat l'hora de donar la meva visió sobre la crisi d'identitat que està patint la secció de bàsquet blaugrana.

No es pot negar que després d'una arrencada de curs tan lamentable només es podia esperar una millora i que aquest Barça comencés a guanyar partits. Aquest és l'objectiu prioritari de qualsevol equip, i més encara si es tracta d'un dels grans d'Europa. Però amb el que no puc estar gens d'acord és en la manera com s'estan aconsenguint aquests triomfs. Malgrat disposar d'una plantilla farcida de jugadors d'un innegable talent ofensiu com Navarro, Jasikevicius, Lorbek, Tomic, Mickeal o Marcelinho, entre d'altres, l'entrenador barcelonista ha preferit prioritzar la defensa per sobre de l'espectacle. Qualsevol forma per guanyar que no impliqui mètodes antiesportius o violents és lícita i respectable, només faltaria, però de moment, i si no canvia radicalment el panorama, el joc d'aquest Barça no enamora.

Els partits de l'equip blaugrana s'estan convertint en una autèntica tortura pels amants del bàsquet d'atac, duels amb un ritme lent i previsible, gairebé sense marge per a la improvització dels cracs i amb l'únic propòsit que el rival de torn no passi dels 50 punts. És veritat que una bona defensa és la base per sumar triomfs, però també és veritat que aquesta obsessió de Pascual en convertir-se en el nou Bozidar Maljkovic del segle XXI s'està tornant malaltissa. Ningú pot negar que el mític entrenador serbi va ser capaç de conquerir una Eurolliga al 1993 amb un equip tan limitat com el Llemotges, però d'aquí a aplicar aquest model ultradefensiu a un equip de la tradició ofensiva del Barça em sembla una autèntica aberració insuportable.

Si al final el Barça acaba guanyant algun títol, cosa que ara mateix dubto, els resultadistes tornaran a sortir sota les pedres per defensar la tasca de Pascual i s'oblidaran ràpidament de la manera per arribar a l'èxit. Però per als més romàntics d'aquest esport, com és el meu cas, no ens sorprèn que el Palau Blaugrana cada vegada estigui més buit vist el pobre espectacle que es pot gaudir. Tot el contrari que el Reial Madrid de Pablo Laso, que amb una aposta ofensiva i atractiva està enganxant de nou els aficionats blancs a la cistella després d'uns anys de clar domini barcelonista. De què servirà construir un nou Palau si el Barça continua oferint aquest joc tediós i ensopit? O Pascual rectifica immediatament o el seu Llemotges podrà continuar guanyant però seguirà avorrint a les ovelles.

El jardí de Tito

Existeix una màxima en el món del futbol que diu que quan les coses van bé és millor no tocar-les. Per aquest moitu, esperava que Tito Vilanova no tingués ahir un atac d'entrenador el dia del clàssic i es deixés els experiments per a altres ocasions menys trascendentals. Peró il·lús de mí, em vaig equivocar. Com si volgués imitar alguns dels seus il·lustres antecessors en el càrrec com per exemple Johan Cruyff, que sempre es treia un as de la màniga quan el Dream Team visitava el Bernabéu, o el mateix Pep Guardiola, capaç de sorprendre amb alguna de les seves famoses "guardiolades" en els duels contra el màxim rival, Tito va voler deixar la seva emprenta amb una aposta arriscada i valenta. La "titada" va ser col·locar Adriano d'improvisat central al costat de Mascherano i deixar a la banqueta Song, fins ara el recanvi més natural dels lesionats Piqué i Puyol tenint en compte partits precedents. Si Marc Bartra encara està massa verd i Fontàs no compta per a res, la suplència del camerunès en un duel d'aquesta trascendència demostra que Song no està preparat per jugar de central al Barça perquè si no hagués estat titular. Vist el resultat final, la provatura no va sortir del tot malament però una derrota hagués deixat en evidència una tàctica equivocada i les crítiques segurament haurien estat ferotges per culpa d'un plantejament erroni.

De moment al Barça no li poden anar millor les coses. Va líder a la Lliga amb 8 punts d'avantatge sobre el Madrid després de set jornades i també lidera amb solvència el seu grup a la Champions amb dues victòries. Tot i aquest impecable balanç, les sensacions que em va deixar ahir l'equip blaugrana no són ni molt menys per tirar coets. Durant els primers 25 minuts, el Barça va naufragar davant un Madrid amb les idees més clares i que donava  molta més sensació de perill. La pressió asfixiant de l'equip de Mourinho va dificultar la circulació ràpida de la pilota i quan el Barça no té l'esfèrica, pateix més del compte. Aprofitant l'inici dubitatiu del seu rival, els blancs es van avançar en el marcador amb un gol de Cristiano -Valdés podria haver fet alguna cosa més- i van perdonar el segon amb el xut de Benzema al pal. El 0-2 hagués deixat el partit gairebé sentenciat però quan pitjor ho estava passant el Barça, Leo Messi va sortir com sempre al rescat del seu equip. L'empat va equilibrar les forces i va revifar un Barça fins aleshores desconegut i a remolc del seu rival.

La lesió d'Alves tampoc va ser un contratemps per als blaugrana. El lateral brasiler, a anys llum del seu millor nivell i que va quedar de nou retratat en el gol de CR7, va deixar el seu lloc a un Martín Montoya que va complir amb nota i que va estar a punt de ser l'heroi inesperat de la nit. Si Alves no desperta aviat, Montoya li prendrà la cartera a l'onze titular aquesta temporada. Fins i tot si arribés una bona oferta per vendre'l no veuria amb mal ulls un traspàs perquè ara mateix no té el cap gaire centrat en el Barça i el seu fitxatge està àmpliament amortitzat.

Amb una defensa de circumstàncies, la gran virtut del Barça va ser aguantar el xàfec i arribar viu al descans. A la represa, el partit va canviar i el Madrid va començar a perdre gas contra un Barça bastant recuperat. D'estar contra les cordes, l'equip de Tito va capgirar la situació gràcies a un llançament magistral de Messi però de nou Cristiano va posar les coses en ordre amb una resposta fulminant. És cert que en l'últim quart d'hora només el Barça va arriscar en busca de la victòria, que va poder arribar en els peus de Montoya i Pedro. Però també és cert que els blancs van perdre una ocasió immillorable de guanyar al Camp Nou i reenganxar-se a la Lliga.

Malgrat el patiment inicial i la recuperació posterior, continuo pensant que el Barça de Tito té més punts que joc, depèn massa de Messi en atac i mostra una fragilitat defensiva massa preocupant. Si Cruyff deien que tenia una flor al club, de Tito es pot dir fins ara que té un jardí. Pel seu bé que el conservi, perquè la temporada encara és molt llarga.